Quina hora és ?

Tic tac, tic tac, ....quina hora és ?

El meridià de Greenwich es va fixar a Londres i també passa per Espanya, per tant l’hora que hauria de tenir l’Estat Espanyol és la mateixa que te Anglaterra i Portugal però en canvi te la d’Alemanya, França i Itàlia. Això és així perquè en els anys 40, Franco va voler que Espanya tingués la mateixa hora que l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini, els altres dos dictadors Europeus que a les hores dominaven Europa i havien format l’Eix Berlín - Madrid – Roma.

Aquella decisió s’ha mantingut fins ara, però el Govern espanyol està estudiant la possibilitat de tornar a la normalitat i endarrerir 1 h el rellotge i per tant estar en el us horari que correspon a la Península Ibèrica que seria l’horari Europeu Occidental, igual que Anglaterra i Portugal. El que passa és que el meridià de Greenwich deixa a Catalunya a l’Est i a la resta d’Espanya a l’Oest d’aquest meridià, que és el que marca oficialment els usos horaris de tot el mon,  i per la mateixa lògica que ara es voldria canviar l’hora a Espanya, Catalunya podria conservar l’hora actual, és a dir, l’horari Europeu Central, que és el que li correspon per la seva situació geogràfica. Que un país tingui diferents usos horaris és lògic quan és tant gran que diversos meridians el creuen, així podem veure que als Estats Units tenen una hora a la costa Est, una, dues o tres més al centre i quatre més a la costa Oest. Amb la grandària d’Espanya, Catalunya com a part de l’Estat Espanyol, ha de tenir el mateix horari que la resta de comunitats, però si Catalunya esdevé un estat independent, podria perfectament tenir un horari propi, el més adient a la seva situació geogràfica i que el distingiria encara més de la resta d’Espanya. És com si el meridià de Greenwich també  ens estigués dient que hem de ser independents i tenir la nostra pròpia hora, la mateixa que tenim ara, i que ens distingiria un xic més d’Espanya.

No se si això ens reportaria alguna avantatge o inconvenient, caldria estudiar-ho bé, però a mi personalment m’agradaria molt anar 1 hora per davant d’Espanya i que els espanyols haguessin de canviar l’hora quan vinguessin aquí, tal i com ho fem ara quan anem a Anglaterra.

Declaració Unilateral d'Independència

La “DUI” que s’apropa.

Jo no sóc el que ara en diuen un politòleg, els meus escrits son únicament el que anuncia el nom d’aquesta secció, opinions de sobretaula que no sé si llegeixen gaire gent. Tot i això ara recordo que fa més d’un any, tot parlant amb companys de feina, un d’ells em demanava com acabaria tot això del procés sobiranista que estava agafant tanta volada a Catalunya i pel contrari a Madrid no en volien ni sentir a parlar. Llavors jo opinava que arribaríem a la independència perquè el Parlament de Catalunya faria una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) ja que l’estat espanyol no ens deixaria fer cap referèndum.

Els meus companys em miraven amb un somriure amable i continuàvem la conversa comentant emprenyats com de malament ens estava tractant el Govern espanyol als catalans.

Jo llavors fonamentava la meva opinió en 3 pilars.

1- Que el molt Honorable  President de la Generalitat, el Sr. Artur Mas, havia decidit encapçalar un camí sense retorn i que seria valent per no fer-se endarrere i amb ell arrossegaria als votants de Convergència cap a posicionaments independentistes que molts d’ells encara no tenien prou clars.

2- Que el Govern Espanyol continuaria menyspreant a Catalunya i per tant seria el principal impulsor de d’independentisme a Catalunya, fent que després de cada clatellada que ens donava hi haguessin uns quants independentistes més.

3- Que la gent  havia començat a mobilitzar-se i que, gràcies a la feina d’uns quants, una gran majoria seria capaç de sortir sense por ni mandra al carrer a fer ben visible la seva voluntat de guanyar la independència per Catalunya.

El temps sembla que m’està donant la raó i tenim un President valent que no afluixa i arrossega a molta gent que fa uns anys no es plantejava la independència. Que des de Madrid ens continuen ofegant cada dia més tant econòmicament com culturalment, i finalment que el darrer 11 de setembre 1.600.000 catalans van sortir al carrer a cridar que volem ser lliures.

Els diaris en parlen i molts politòlegs, tant si hi estan a favor com si hi estan en contra, ho anuncien com a més que probable. La Declaració unilateral d’Independència (DUI) és avui en dia protagonista important en la vida política catalana i, ho vulguin o no, per extensió també a la política espanyola.

Permeteu-me que expressi una opinió de sobretaula  més. Si els catalans som capaços d’aguantar ferms totes les clatellades, encara més fortes que ben aviat ens cauran del Govern espanyol, no trigarem gaire a  viure la Declaració Unilateral d’Independència,  i haurem de tornar a sortir al carrer per fer visible a tot el món que això és el que desitgem i que fem costat als politics que l’han declarat.

Jo vull ser Bonobo

Volem ser bonobos o ximpanzés ?

Fa un milió d’anys, una comunitat de primats (micos) que vivien en el centre d’Africà va quedar separada a causa de l’aparició d’un nou riu, el Congo. Els que van quedar al nord del riu van evolucionar fins a esdevenir els ximpanzés actuals i els que van quedar al sud van evolucionar cap a l’espècie que avui dia es coneix com a bonobos. Això no tindria gaire interès si no fos perquè tot i que genèticament són molt similars, el comportament social d’aquests primats és completament diferent. Els ximpanzés són agressius i violents i quan troben aliment es barallen entre ells per aconseguir-lo, de manera que els més forts són els primers a menjar. Davant d’un conflicte utilitzen la força per dirimir qui te la raó; els mascles més forts són els que, després de lluitar contra els altres, poden tenir relacions sexuals amb les femelles i el seu grup està organitzat sota el control d’un mascle dominant.

En canvi, els bonobos quan troben aliment mai no competeixen per aconseguir-lo, sinó que el comparteixen i són molt col·laboradors entre ells, juguen constantment, gaudeixen del sexe de forma recreativa i s’organitzen a l’entorn d’un matriarcat.

Els científics que han estudiat el comportament d’aquests primats han observat que, quan apareix algun problema en el grup, el resolen de manera envejable: copulen per alleugerir les tensions.

Així podem dir que “els ximpanzés resolen els seus conflictes de sexe amb poder i els bonobos els seus conflictes de poder amb sexe”. Això té, a part d’un interès científic,  implicacions socials per nosaltres ja que procedim del mateix tronc comú que aquests primats i som genèticament molt semblants a ells: si els uns i els altres han evolucionat d’una manera tant diferent en les seves relacions socials, també veiem com els humans ho hem fet en les nostres.

Entre les nostres societats, hi ha maneres de fer i de pensar que s’assemblen molt a les dels ximpanzés i altres a les dels Bonobos. Els “hippies” eren un clar exemple d’aquesta manera social de comportar-se, i el seu lema “ fes l’amor i no la guerra” sembla clarament tret del comportament social dels bonobos. De la mateixa manera, també trobem comportaments socials molt semblants en les cultures de la Polinèsia. En canvi, algunes de les societats que podem trobar arreu del món són clarament més semblants al comportament socials dels ximpanzés, i lluiten i utilitzen la força per imposar-se per sobre dels altres.

Fa pocs dies, el president Mas, en parlar de la manera de fer dels catalans, ens deia que sempre ens hem caracteritzat per cercar els pactes i la col·laboració per aconseguir allò que volem. Extrapolant tot això d’una manera molt agosarada, quan llegia el llibre de Pere Estupinyà SE=X2 (Debate, 2013) on he trobat aquestes dades i tot relacionant-ho amb el que deia el president, m’imaginava que ara que amb la independència tenim l’oportunitat d’assolir una nova manera de relacionar-nos amb els altres , jo voldria un país i una societat  més inspirada en els bonobos que ens els ximpanzés.

" Via Catalana"

A vegades es fa difícil expressar en paraules o sobre un paper el que sents, el que veus, el que has viscut en un moment determinat, i això és el que em passa després de la Diada d’enguany. El dimecres 11 de setembre molts de nosaltres vàrem poder participar en una demostració de força de voluntat de tot un poble, “ La via Catalana”, que va aplegar a centenars de milers de persones per cridar “Independència”.

Enllaçades de les mans, i formant una gegantina cadena de 400 km, hi havia persones de totes les edats i maneres de pensar, gent que feia anys que coneixia i que ara veig amb uns altres ulls, gent que treballava perquè tot funcionés, gent que somreia il·lusionada perquè tot anava bé, infants que cridaven independència amb alegria i sense por, una cosa que era impensable per a nosaltres a la seva edat.

Per uns moments vaig recordar que, quan jo tenia uns 10 anys, el meu pare ens va portar a casa una cinta de “cassete”, que circulava clandestinament entre els treballadors de la Pirelli, on hi havia gravat el discurs que Pau Casals va fer a les Nacions Unides l’any 1971 i que podreu trobar en aquest enllaç a Yuotube: http://www.youtube.com/watch?v=6KVX6fKxojk

Aquelles paraules d’un home quasi desconegut per a mi em van colpir i van marcar per sempre més el meu pensament. A casa en poques ocasions més es va parlar de política, però dins meu hi havia arrelat una llavor que va anar creixent de mica en mica i que va esdevenir un sentiment i una voluntat plena i total d’estimar Catalunya i de lluitar per la defensa de les nostres llibertats com a poble.  Doncs quan al meu voltant i formant part de la Via Catalana veia a la canalla vivint un moment històric com ha estat aquesta diada, i demanant sense por ni embuts la independència per a Catalunya, sabia que les coses havien canviat definitivament i que els joves, que tenen a les seves mans el futur del nostre país, saben el que volen i ho aconseguirem !!!

Gràcies a l’excel·lent feina de tots els que han treballat perquè “la via catalana” hagi estat un èxit, els més vells ja somnien en allò que era impensable i els més joves tenen al seu abast allò que ni els seus pares gosaven insinuar, veure Catalunya com un estat independent.

Ara no podem defallir , la nostra llibertat com a poble la tenim a tocar, siguem valents i reclamem-la, si cal cada dia i a on convingui, fins a obtenir-la.

Cadenes prèvies a la via catalana !!! 

Aquell dia sortien independentistes de sota de qualsevol mata !!!!

Concert per la llibertat

Una imatge que val més que mil paraules !!

Val més una imatge que mil paraules, i les imatges que vam veure i que se’ns van gravar a la retina la nit del 29 de juny al Camp Nou les recordarem per sempre més, encara que amb l’edat la memòria ens faci males passades.

Hi ha moments en la vida d’una persona que les circumstàncies et donen l’oportunitat de fer història, i els que vàrem poder anar al concert per la llibertat  podem dir que ja formem part de la història del nostre país.

Hi ha imatges que diuen molt més que mil notícies i, encara que a Madrid es neguin a obrir els ulls i veure-hi més enllà del seu melic, a tot el món s’està parlant del cas dels catalans i això és molt important perquè es conegui la nostra lluita per la llibertat i la independència de Catalunya.

En certa ocasió hom va dir que per existir és important que tothom  parli de tu, encara que sigui malament. Després de la manifestació de l’11 de setembre, del concert per la llibertat i de la propera cadena humana que travessarà Catalunya de Nord a Sud, molta gent haurà parlat i parlarà de Catalunya, alguns per fer-nos costat en les nostres pretensions d’autodeterminació, altres per mirar d’entendre un moviment que fins ara desconeixien i d’altres per criticar-nos i desanimar-nos. Tot serà important pel nostre projecte perquè voldrà dir que existim i lluitem per a vèncer.

La propera oportunitat que tindrem serà la de participar en la cadena humana que, amb 400 km anirà des de la Jonquera a Alcanar unit el Nord i el Sud de Catalunya el proper 11 de setembre. Novament el món sencer podrà “veure” amb imatges  i per tant conèixer quina és la voluntat dels catalans.

El dia 11 de setembre tots serem cridats un altre cop per fer història i no podem deixar passar aquesta oportunitat per formar part d’un esdeveniment que els joves del futur estudiaran en els llibres de text de l’escola, de la mateixa manera que nosaltres estudiàvem la guerra civil espanyola o la tornada del President Josep Tarradellas a Catalunya. De la cadena humana que l’hauran de formar més de 400.000 persones i que travessarà tot Catalunya se’n farà ressò als cinc continents, i les imatges que donaran la volta al món en seran el testimoni per a les futures generacions. Els nostres fills i nets aprendran a l’escola que nosaltres vàrem  formar part de la història de Catalunya. No deixeu perdre aquesta oportunitat de fer historia i apunteu-vos per participar a la cadena del proper 11 de setembre.

 Abans de començar el concert ja impressionava l'ambient del camp nou !!

"Això va de debó"

“Això va de debò”.

Hi ha una dita que utilitzen sovint els llibres d’autoajuda i aquells que ens volen fer pujar l’autoestima i la confiança en nosaltres mateixos que diu: “Voler és poder”

No hi ha res més cert que això, i la història s’ha encarregat de demostrar-ho en innombrables ocasions.

Recentment BaracK Obama va aconseguir ser el primer president negre dels estats Units amb el missatge “ Yes, We Can” ( Si, nosaltres podem) que van fer seu la majoria de nord-americans i el van portar a la presidència del país. Molts anys abans Gandi va encapçalar un moviment de desobediència civil i pacífica per aconseguir la independència de l’Índia de l’imperi britànic, ningú es pensava que aquell pobre home ho aconseguiria, però ell tenia la certesa que podria fer-ho i, amb aquest pensament que va compartir amb milions de persones, finalment van aconseguir-la. Davant d’objectius difícils no s’hi val a dubtar, només amb la certesa i la confiança  que podrem aconseguir allò que ens proposem, serà possible assolir-ho.

Darrerament sentim massa sovint que serà molt difícil aconseguir el nostre objectiu de ser un país lliure i un nou estat d’Europa, que Espanya no ho consentirà mai i que la resta de països no ens ajudaran.  “Voler és poder” i sense voler caure en la simplicitat i la innocència d’aquell que fa volar coloms, estic convençut que si tots tenim clar que aconseguirem allò que volem, els problemes que ja hi ha, i els que ens vindran per impedir-nos aconseguir ser independents, els podrem superar.

De la mateixa manera que massa sovint veiem com les mentides que ens diuen alguns politics, al final i de tant repetir-les tothom acaba creient-se-les,  també és possible aconseguir el que ens proposem si sempre que en parlem ho fem positivament i convençuts que ho aconseguirem.

Dubtar no ens ajudarà a ser independents, ans el contrari, ens desanimarà i ho impedirà. No us demano que sigueu uns somiatruites que, com va dir el rei Juan Carlos I, somnieu en “quimeres impossibles”, sinó que us digueu i repetiu que això és possible i  veieu el got mig ple. Si tots ho fem així us asseguro que la nostra confiança ens permetrà superar tots els entrebancs que aniran sorgint i podrem plantar-nos ferms davant la intransigència d’aquesta Espanya que, com l’imperi anglès va fer amb Gandi, menysprea la nostra voluntat i no voldrà mai deixar que Catalunya sigui un país lliure.

Si nosaltres volem, podrem !!!  i Madrid ja ha començat a veure que “Això va de debò” i cada dia hi ha més gent que veu que aquest ha de ser el nostre futur i que val la pena lluitar per aconseguir-ho.

Declaració de Sobirania

Fa uns mesos el Parlament de Catalunya va aprovar per majoria absoluta una “declaració de sobirania” que, per resumir-la, venia a dir que els catalans tenen “el dret a decidir” el seu futur, que la sobirania popular, pel que fa als interessos de Catalunya, recau exclusivament en els catalans i no en la totalitat dels espanyols.

A Madrid aquella declaració no els va semblar important ja que no tenia efectes jurídics que poguessin canviar la situació actual de les relacions entre Espanya i Catalunya, i per tant, al ser una declaració política, una més de les moltes que darrerament estan fent els polítics catalans que defensen el nostre dret a tenir un estat propi, no donava peu a anar més enllà en el procés sobiranista que Catalunya ha iniciat.

Però ai las!, resulta que aquella declaració de  sobirania, que els espanyols, per voler-la menysprear, i els catalans per no veure-la impugnada, declaraven que només tenia implicacions polítiques, ara és tan important que el govern espanyol, a través del fiscal general de l’Estat, la vol impugnar. El per què d’aquest canvi és que s’han adonat que al darrera d’una declaració de sobirania, tot i que no tingui efectes jurídics, hi ha una ferma voluntat de trencament de “l’estatus quo” actual, i la voluntat política de molts catalans de tenir un estat propi i, per tant,  que té un valor polític a nivell internacional,  i això si que els fa molta por. Penseu que, com que legalment Catalunya no aconseguirà ser un Estat a menys que Espanya ho autoritzi, i  això no ho volen fer, aquest tema finalment s’haurà de resoldre amb l’arbitratge internacional. A Espanya comencen a veure clar que aquesta vegada els catalans no anem de “farol” i si el nostre dret a decidir el futur de Catalunya se’ls  escapa de les mans i ho han de resoldre instàncies internacionals, veuen que realment hi ha possibilitats que aconseguim allò que ens estem proposant.

Cada cosa que fa el govern espanyol per impedir la voluntat majoritària dels catalans demostra que allò que abans semblava una quimera i per a molts era impensable, demà pot ser una realitat.

L’empenta que està demostrant el President de la Generalitat i tots aquells polítics sobiranistes de diversos partits que s’han compromès en defensar la llibertat de Catalunya i el seu dret a decidir el futur del poble català, cada vegada és més real i fa més por a Madrid.

Nosaltres, la gent del carrer, hem de fer d’altaveu d’aquest procés que ja no té aturador, hem de parlar-ne per fer bullir l’olla, hem de convèncer a aquells que encara no ho tenen clar, hem de penjar estelades i assistir a trobades sobiranistes, hem de cridar independència el minut 17’14 al camp del barça, hem de demanar al nostre Ajuntament que pagui els seus tributs a l’Agencia Tributària Catalana, en definitiva, hem de fer tot el que estigui a les nostres mans perquè, només si som molt visibles i alhora majoria, les nostres aspiracions tindran la legitimació necessària perquè esdevinguin una realitat.

Madrid ens ofega.

Bon Sant Jordi !!!

 

El Govern de Madrid no ens deixa respirar

El Govern espanyol està asfixiant l’economia catalana de tres maneres diferents. Per un costat imposa a la Generalitat  un objectiu de dèficit molt difícil d’aconseguir i que l’obliga a fer grans retallades al seu pressupost i a incrementar els impostos per poder tenir més ingressos.

Alhora, no arriben els diners de les transferències acordades en l’Estatut i en els pactes de finançament que l’Estat ha d’aportar a Catalunya pel finançament de la Generalitat,  i finalment l’Estat no deixa que alguna de les mesures, com ara taxes i impostos, que a contracor la Generalitat aplica per obtenir els ingressos necessaris per a subsistir, es puguin aplicar titllant-los d’inconstitucionals perquè envaeixen competències de l’estat.

Així per un costat, com que exigeixen contenció en els pressupostos, ens obliguen a no gastar i a retallar ( d’aquí les retallades en educació, sanitat, cultura, esports...)  fent que la Generalitat estigui mal vista pels ciutadans per aquestes politiques de contenció, i per l’altre costat li fan tirar endarrere alguna d’aquestes mesures ( evitant així que tinguin ingressos) i fent veure que no volen que els catalans hagin de pagar més impostos que la resta d’espanyols.

Això és una vergonya que no podem continuar consentint. Cal plantar-los cara i impedir que continuï aquesta opressió del govern de Madrid que no ens deixa viure i gestionar el nostre present per millorar la nostra situació actual.

Però com que el govern de Madrid no vol deixar-nos fer un referèndum per decidir el nostre futur i poder trencar aquest ofegament a que ens sotmet l’Estat, la única sortida que ens queda és que el Parlament de Catalunya, a on hi ha una majoria absoluta de parlamentaris que estan a favor de que Catalunya sigui un nou estat d’Europa, declari de forma unilateral la independència de Catalunya i demani que el dia 11, per la manifestació de la Diada Nacional de Catalunya, el poble català surti al carrer a donar suport  a aquesta declaració.

Si l’any passat varem ser més d’un milió de persones els que varem anar a Barcelona a manifestar-nos a favor de la independència, tingueu per segur que enguany seriem prop de dos milions els que ompliríem els carrers de Barcelona i les portades dels diaris d’arreu del mon.

I qui podrà dir que no a 2 milions de persones ?

Gràcies a la intransigència del govern espanyol, cada dia tenim més prop la nostra independència !!

I pel qui encara tingui dubtes de la legalitat d’aquest procés, cal que sàpiga que el Tribunal Internacional de Justícia, el juliol del 2010 va sentenciar:

- Declarem que no existeix en el dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència

- Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona

- Declarem que en una societat democràtica, a diferencia d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui necessària, la legalitat.

Independència, un clam al Camp Nou

El Clam d’independència del Camp Nou

Ja fa 50 anys que el Doctor Josep Trueta ( 1897-1977) va dir “Catalunya serà independent quan al Camp Nou s’escolti el clam: Independència “

 El Doctor Trueta fou un insigne cirurgià català que durant la Guerra Civil Espanyola va desenvolupar un procediment de tractament de les fractures obertes. Fou Catedràtic d'Ortopèdia a la Universitat d'Oxford i membre del Cnsell Nacional Català ( 1940).

Durant la Guerra Civil espanyola fou testimoni dels estralls que els bombardejos causaven en la població civil, i com a cap de servei de l’Hospital General, el Dr. Trueta va posar en pràctica el tractament de ferides i fractures de guerra, a partir del mètode definit pel nord-americà Winnett Orr.

Catalanista convençut, va fugir cap a l’exili a finals de gener de 1939. El va acollir Anglaterra, on va ajudar a preparar els serveis d'urgència per a la imminent Segona Guerra Mundial.

A més a més, fou membre del Consell Nacional Català de Londres, que agrupava a nacionalistes exiliats que maldaven pel reconeixement dels drets dels catalans davant dels aliats.  Per a informar els anglesos de la història dels catalans, va escriure el llibre “ The Spirit of Catalonia”, llibre després va ser traduït al català i editat amb èxit primer a Mèxic i, quan es va poder, també a Catalunya.

Persones de la vàlua i la intel·ligència del Dr. Trueta ja fa molts anys que treballaven perquè Catalunya pogués esdevenir un país independent, i perquè això que ara ens sembla del tot possible, fos tard o d’hora una realitat. Per tant, quan els dies de partit sentim el clam d’independència, que es repeteix cada vegada al minut 17’14’’, ja podem creure que el moment ha arribat, que el que està passant al Camp Nou no és una casualitat: és el fruit madur del treball de moltes persones que hi han esmerçat temps i esforços,  tant les que ho feien ja fa anys, com les que  avui dia no tan sols en parlen, sinó que hi treballen professionalment o de manera voluntària per fer-ho realitat a molt curt termini.

El Dr. Trueta o el recentment traspassat Dr. Moisès Broggi no ho han pogut veure, però tingueu la certesa que no falta gaire perquè nosaltres siguem lliures i independents d’Espanya.

Democracia, si o no !!

Hi ha coses que no s'entenen i sembla que a ningú li importi que passin. Deixeu-me que m'expliqui i segur que estareu d’acord amb mi en que cal fer-hi alguna cosa.

Quan els grecs van instaurar la democràcia com a forma de govern, aquesta manera d’entendre la política es fonamentava en el fet que la gent es trobava a la plaça del poble, es debatien els problemes que afectaven a la comunitat i entre tots es cercava la solució que a la majoria els semblava millor. La democràcia, que és una paraula que etimològicament vol dir “el govern del poble”, està en boca de tots i  per a la majoria és considerada la millor forma de govern. Avui en dia la gent ja no es pot reunir a les places dels pobles per decidir com cal actuar i  s’ha delegat en el vot dels ciutadans, amb el que escullen els seus representants o bé opinen al respecte d’una pregunta que se’ls fa, la manera d’exercir la democràcia.

Cada 4 anys escollim els nostres representants al govern central, a la Generalitat o a l’Ajuntament del nostre poble, i de tant en tant se’ns ha demanat la nostra opinió, convocant un referèndum, per si estem d'acord amb la Constitució, en formar part de l'OTAN o amb el nou redactat de l’estatut d’autonomia. Així és com en la democràcia els ciutadans expressem la nostra opinió i podem decidir allò que volem i, si tenim la sort que som una majoria que ho volem, el nostre vot esdevé una realitat. Ara bé, si no és així i som minoria, hem d’acceptar la voluntat dels altres i continuar treballant perquè en el futur puguem ser majoria i guanyar les eleccions per fer valer la nostra opinió.

Ara es parla molt del dret a decidir que hauríem de tenir els catalans pel que fa al nostre futur, però resulta que tot i que la majoria dels catalans voldríem convocar un referèndum i poder opinar, hi ha qui creu que això no es pot fer i per tant no ens volen deixar decidir el nostre futur. Deixant de banda la pregunta que es pugui fer en un referèndum, si la majoria de la població desitja fer-lo, impedir-ho és antidemocràtic i aquí és on volia anar a parar.

No s’entén que en una democràcia no es permeti que la gent opini al respecte de quin ha de ser el seu futur. No estem parlant del fet que un grup reduït de persones o poc representatiu de la població d’un país vol ser consultat, sinó que la majoria absoluta dels catalans, representada pels diputats escollits en el parlament de Catalunya, són partidaris de celebrar un referèndum per decidir el nostre futur, i la resta de diputats, la minoria del Parlament, no ho volen permetre.

La democràcia es basa en acceptar l’opinió de la majoria. Ara, però, a Catalunya hi ha una minoria que vol impedir que la gent pugui decidir lliurement el seu futur perquè deu tenir por de perdre el referèndum. Alguns socialistes, la gent del Partit Popular i del partit dels Ciutadans no volen que la resta de catalans puguin opinar per por que el resultat del referèndum sigui la independència de Catalunya, però això , com diria un infant, " no s'hi val", en democràcia hi hem d'estar a les verdes i a les madures i cal acceptar el resultat de les votacions, tant quan ens són favorables com quan van en contra dels nostres interessos.

No s’entén que hi hagi “demòcrates” que no vulguin que la gent opini i davant d’això caldrà fer-hi alguna cosa. Parlar-ne i intentar fer-los adonar d’aquest contrasentit és una possibilitat però molt en temo que aquest “demòcrates” de paper mullat no tenen ganes d’escoltar ni de parlar-ne. Arribats a aquest punt caldrà que siguin els nostres representants polítics, els diputats que tenen la majoria absoluta al Parlament de Catalunya els que facin realitat els nostres anhels i declarin, si cal, la independència de Catalunya. Llavors nosaltres els haurem de fer costat, costi el que costi, i així podrem fer realitat la voluntat de la majoria dels catalans i iniciar un nou camí , en llibertat i democràcia, com a un nou estat d’Europa.