Declaració de Sobirania

Fa uns mesos el Parlament de Catalunya va aprovar per majoria absoluta una “declaració de sobirania” que, per resumir-la, venia a dir que els catalans tenen “el dret a decidir” el seu futur, que la sobirania popular, pel que fa als interessos de Catalunya, recau exclusivament en els catalans i no en la totalitat dels espanyols.

A Madrid aquella declaració no els va semblar important ja que no tenia efectes jurídics que poguessin canviar la situació actual de les relacions entre Espanya i Catalunya, i per tant, al ser una declaració política, una més de les moltes que darrerament estan fent els polítics catalans que defensen el nostre dret a tenir un estat propi, no donava peu a anar més enllà en el procés sobiranista que Catalunya ha iniciat.

Però ai las!, resulta que aquella declaració de  sobirania, que els espanyols, per voler-la menysprear, i els catalans per no veure-la impugnada, declaraven que només tenia implicacions polítiques, ara és tan important que el govern espanyol, a través del fiscal general de l’Estat, la vol impugnar. El per què d’aquest canvi és que s’han adonat que al darrera d’una declaració de sobirania, tot i que no tingui efectes jurídics, hi ha una ferma voluntat de trencament de “l’estatus quo” actual, i la voluntat política de molts catalans de tenir un estat propi i, per tant,  que té un valor polític a nivell internacional,  i això si que els fa molta por. Penseu que, com que legalment Catalunya no aconseguirà ser un Estat a menys que Espanya ho autoritzi, i  això no ho volen fer, aquest tema finalment s’haurà de resoldre amb l’arbitratge internacional. A Espanya comencen a veure clar que aquesta vegada els catalans no anem de “farol” i si el nostre dret a decidir el futur de Catalunya se’ls  escapa de les mans i ho han de resoldre instàncies internacionals, veuen que realment hi ha possibilitats que aconseguim allò que ens estem proposant.

Cada cosa que fa el govern espanyol per impedir la voluntat majoritària dels catalans demostra que allò que abans semblava una quimera i per a molts era impensable, demà pot ser una realitat.

L’empenta que està demostrant el President de la Generalitat i tots aquells polítics sobiranistes de diversos partits que s’han compromès en defensar la llibertat de Catalunya i el seu dret a decidir el futur del poble català, cada vegada és més real i fa més por a Madrid.

Nosaltres, la gent del carrer, hem de fer d’altaveu d’aquest procés que ja no té aturador, hem de parlar-ne per fer bullir l’olla, hem de convèncer a aquells que encara no ho tenen clar, hem de penjar estelades i assistir a trobades sobiranistes, hem de cridar independència el minut 17’14 al camp del barça, hem de demanar al nostre Ajuntament que pagui els seus tributs a l’Agencia Tributària Catalana, en definitiva, hem de fer tot el que estigui a les nostres mans perquè, només si som molt visibles i alhora majoria, les nostres aspiracions tindran la legitimació necessària perquè esdevinguin una realitat.

Madrid ens ofega.

Bon Sant Jordi !!!

 

El Govern de Madrid no ens deixa respirar

El Govern espanyol està asfixiant l’economia catalana de tres maneres diferents. Per un costat imposa a la Generalitat  un objectiu de dèficit molt difícil d’aconseguir i que l’obliga a fer grans retallades al seu pressupost i a incrementar els impostos per poder tenir més ingressos.

Alhora, no arriben els diners de les transferències acordades en l’Estatut i en els pactes de finançament que l’Estat ha d’aportar a Catalunya pel finançament de la Generalitat,  i finalment l’Estat no deixa que alguna de les mesures, com ara taxes i impostos, que a contracor la Generalitat aplica per obtenir els ingressos necessaris per a subsistir, es puguin aplicar titllant-los d’inconstitucionals perquè envaeixen competències de l’estat.

Així per un costat, com que exigeixen contenció en els pressupostos, ens obliguen a no gastar i a retallar ( d’aquí les retallades en educació, sanitat, cultura, esports...)  fent que la Generalitat estigui mal vista pels ciutadans per aquestes politiques de contenció, i per l’altre costat li fan tirar endarrere alguna d’aquestes mesures ( evitant així que tinguin ingressos) i fent veure que no volen que els catalans hagin de pagar més impostos que la resta d’espanyols.

Això és una vergonya que no podem continuar consentint. Cal plantar-los cara i impedir que continuï aquesta opressió del govern de Madrid que no ens deixa viure i gestionar el nostre present per millorar la nostra situació actual.

Però com que el govern de Madrid no vol deixar-nos fer un referèndum per decidir el nostre futur i poder trencar aquest ofegament a que ens sotmet l’Estat, la única sortida que ens queda és que el Parlament de Catalunya, a on hi ha una majoria absoluta de parlamentaris que estan a favor de que Catalunya sigui un nou estat d’Europa, declari de forma unilateral la independència de Catalunya i demani que el dia 11, per la manifestació de la Diada Nacional de Catalunya, el poble català surti al carrer a donar suport  a aquesta declaració.

Si l’any passat varem ser més d’un milió de persones els que varem anar a Barcelona a manifestar-nos a favor de la independència, tingueu per segur que enguany seriem prop de dos milions els que ompliríem els carrers de Barcelona i les portades dels diaris d’arreu del mon.

I qui podrà dir que no a 2 milions de persones ?

Gràcies a la intransigència del govern espanyol, cada dia tenim més prop la nostra independència !!

I pel qui encara tingui dubtes de la legalitat d’aquest procés, cal que sàpiga que el Tribunal Internacional de Justícia, el juliol del 2010 va sentenciar:

- Declarem que no existeix en el dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència

- Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona

- Declarem que en una societat democràtica, a diferencia d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui necessària, la legalitat.

Independència, un clam al Camp Nou

El Clam d’independència del Camp Nou

Ja fa 50 anys que el Doctor Josep Trueta ( 1897-1977) va dir “Catalunya serà independent quan al Camp Nou s’escolti el clam: Independència “

 El Doctor Trueta fou un insigne cirurgià català que durant la Guerra Civil Espanyola va desenvolupar un procediment de tractament de les fractures obertes. Fou Catedràtic d'Ortopèdia a la Universitat d'Oxford i membre del Cnsell Nacional Català ( 1940).

Durant la Guerra Civil espanyola fou testimoni dels estralls que els bombardejos causaven en la població civil, i com a cap de servei de l’Hospital General, el Dr. Trueta va posar en pràctica el tractament de ferides i fractures de guerra, a partir del mètode definit pel nord-americà Winnett Orr.

Catalanista convençut, va fugir cap a l’exili a finals de gener de 1939. El va acollir Anglaterra, on va ajudar a preparar els serveis d'urgència per a la imminent Segona Guerra Mundial.

A més a més, fou membre del Consell Nacional Català de Londres, que agrupava a nacionalistes exiliats que maldaven pel reconeixement dels drets dels catalans davant dels aliats.  Per a informar els anglesos de la història dels catalans, va escriure el llibre “ The Spirit of Catalonia”, llibre després va ser traduït al català i editat amb èxit primer a Mèxic i, quan es va poder, també a Catalunya.

Persones de la vàlua i la intel·ligència del Dr. Trueta ja fa molts anys que treballaven perquè Catalunya pogués esdevenir un país independent, i perquè això que ara ens sembla del tot possible, fos tard o d’hora una realitat. Per tant, quan els dies de partit sentim el clam d’independència, que es repeteix cada vegada al minut 17’14’’, ja podem creure que el moment ha arribat, que el que està passant al Camp Nou no és una casualitat: és el fruit madur del treball de moltes persones que hi han esmerçat temps i esforços,  tant les que ho feien ja fa anys, com les que  avui dia no tan sols en parlen, sinó que hi treballen professionalment o de manera voluntària per fer-ho realitat a molt curt termini.

El Dr. Trueta o el recentment traspassat Dr. Moisès Broggi no ho han pogut veure, però tingueu la certesa que no falta gaire perquè nosaltres siguem lliures i independents d’Espanya.

Democracia, si o no !!

Hi ha coses que no s'entenen i sembla que a ningú li importi que passin. Deixeu-me que m'expliqui i segur que estareu d’acord amb mi en que cal fer-hi alguna cosa.

Quan els grecs van instaurar la democràcia com a forma de govern, aquesta manera d’entendre la política es fonamentava en el fet que la gent es trobava a la plaça del poble, es debatien els problemes que afectaven a la comunitat i entre tots es cercava la solució que a la majoria els semblava millor. La democràcia, que és una paraula que etimològicament vol dir “el govern del poble”, està en boca de tots i  per a la majoria és considerada la millor forma de govern. Avui en dia la gent ja no es pot reunir a les places dels pobles per decidir com cal actuar i  s’ha delegat en el vot dels ciutadans, amb el que escullen els seus representants o bé opinen al respecte d’una pregunta que se’ls fa, la manera d’exercir la democràcia.

Cada 4 anys escollim els nostres representants al govern central, a la Generalitat o a l’Ajuntament del nostre poble, i de tant en tant se’ns ha demanat la nostra opinió, convocant un referèndum, per si estem d'acord amb la Constitució, en formar part de l'OTAN o amb el nou redactat de l’estatut d’autonomia. Així és com en la democràcia els ciutadans expressem la nostra opinió i podem decidir allò que volem i, si tenim la sort que som una majoria que ho volem, el nostre vot esdevé una realitat. Ara bé, si no és així i som minoria, hem d’acceptar la voluntat dels altres i continuar treballant perquè en el futur puguem ser majoria i guanyar les eleccions per fer valer la nostra opinió.

Ara es parla molt del dret a decidir que hauríem de tenir els catalans pel que fa al nostre futur, però resulta que tot i que la majoria dels catalans voldríem convocar un referèndum i poder opinar, hi ha qui creu que això no es pot fer i per tant no ens volen deixar decidir el nostre futur. Deixant de banda la pregunta que es pugui fer en un referèndum, si la majoria de la població desitja fer-lo, impedir-ho és antidemocràtic i aquí és on volia anar a parar.

No s’entén que en una democràcia no es permeti que la gent opini al respecte de quin ha de ser el seu futur. No estem parlant del fet que un grup reduït de persones o poc representatiu de la població d’un país vol ser consultat, sinó que la majoria absoluta dels catalans, representada pels diputats escollits en el parlament de Catalunya, són partidaris de celebrar un referèndum per decidir el nostre futur, i la resta de diputats, la minoria del Parlament, no ho volen permetre.

La democràcia es basa en acceptar l’opinió de la majoria. Ara, però, a Catalunya hi ha una minoria que vol impedir que la gent pugui decidir lliurement el seu futur perquè deu tenir por de perdre el referèndum. Alguns socialistes, la gent del Partit Popular i del partit dels Ciutadans no volen que la resta de catalans puguin opinar per por que el resultat del referèndum sigui la independència de Catalunya, però això , com diria un infant, " no s'hi val", en democràcia hi hem d'estar a les verdes i a les madures i cal acceptar el resultat de les votacions, tant quan ens són favorables com quan van en contra dels nostres interessos.

No s’entén que hi hagi “demòcrates” que no vulguin que la gent opini i davant d’això caldrà fer-hi alguna cosa. Parlar-ne i intentar fer-los adonar d’aquest contrasentit és una possibilitat però molt en temo que aquest “demòcrates” de paper mullat no tenen ganes d’escoltar ni de parlar-ne. Arribats a aquest punt caldrà que siguin els nostres representants polítics, els diputats que tenen la majoria absoluta al Parlament de Catalunya els que facin realitat els nostres anhels i declarin, si cal, la independència de Catalunya. Llavors nosaltres els haurem de fer costat, costi el que costi, i així podrem fer realitat la voluntat de la majoria dels catalans i iniciar un nou camí , en llibertat i democràcia, com a un nou estat d’Europa.

Ara toca " Invictus"

Ara toca ser “ Invictus”

Si encara no ho heu fet us recomano que llegiu el llibre “ Victus” de l’Albert Sánchez Piñol. Aquest llibre, escrit amb una prosa fàcil, sarcàstica, i provocadora, ens fa una descripció de la manera de ser i de pensar dels catalans en contraposició de la dels espanyols que ens sorprendran per la càrrega d’actualitat que tenen.

Amb el pretext d’explicar-nos una part tan important de la nostra història, el setge a Barcelona que va acabar el dia 11 de setembre del 1714, l’autor ens fa un retrat de les misèries i virtuts dels catalans i dels espanyols que de ben segur ens farà riure i alhora ens obligarà a fer una profunda reflexió personal i com a poble.

Catalunya ha estat un poble espoliat des de fa molts anys i darrerament molta gent ens ho recorda perquè estem en un moment històric en el que hi haurem de jugar un paper important tots i cadascun de nosaltres. D’alguna manera el setge que Barcelona va patir fa 300 anys ara s’està reproduint, encara que sense la presència de les armes, però amb unes formes molt més subtils i igualment agressives, a través dels mitjans de comunicació.

A Catalunya ens bombardegen contínuament amb insults, falsedats i desqualificacions que, davant les properes eleccions i els dies que les seguiran, poden causar moltes baixes entre els catalans o bé enfortir-nos encara més.

Fins ara s’ha demostrat que, cada vegada que tant el PP com el PSOE ens ataquen i menyspreen  els nostres drets i reivindicacions nacionals i econòmiques, més gent s’apunta a la causa independentista ja que ho veu com l’única manera de sobreviure a aquesta guerra actual.

El 1714 el poble de Catalunya, tot i que la majoria dels nobles i dels rics comerciants no hi estaven d’acord, va decidir lluitar i fer front a l’exèrcit del rei espanyol, molt més nombrós i poderós, per defensar les seves llibertats. Com a resultat d’aquella batalla heroica, tot i el seu esforç i sacrifici, els catalans en van resultar vençuts          “ Victus” i Catalunya va perdre les seves llibertats, va ser ocupada militarment i enfonsada econòmicament i social.

300 anys després el poble català ha decidit tornar a lluitar i fer front, ara no amb les armes sinó amb la paraula i els fets, a aquest estat espanyol, que per cert encara te un rei Borbó. Aquesta vegada però, com que la força de les armes no serà la que decidirà el vencedor d’aquest batalla moderna, els catalans hem d’estar més units que mai per poder-ne sortir vencedors “ Invictus”, perquè com llavors tenim la raó de la nostra part i la unió ens donarà la força necessària per fer-la valer i recuperar les nostres llibertats.

El 25 de novembre tots hem d’anar a votar per qualsevol dels partits nacionalistes que defensin el dret a decidir i la voluntat que Catalunya sigui un nou estat a Europa

Catalunya ha fet historia i Sant Fruitós també.

Catalunya ha fet historia.

A Catalunya s’ha fet un pas molt important cap a la independència. A la manifestació del passat 11 de setembre, centenars de milers de catalans varem cridar alt i fort que volem ser independents i esdevenir un nou estat d’Europa. I que ningú s’enganyi amb les xifres dels assistents perquè érem molts i tots teníem amics i familiars i coneguts que, per diversos motius no hi van ser, però que demanen el mateix que nosaltres.

Uns diuen que érem només 600.000, i els altres que vam arribar al milió i mig. Jo em quedo amb 1 milió, però tinc clar que un milió més demana el mateix que nosaltres.

Des de Sant Fruitós en varem baixar uns 200 amb autocars i possiblement 500 més en cotxes i tren, però molts dels 1.100 que van votar que “SI” ara fa 2 anys en el referèndum pel dret a decidir, també votaran que si quan es faci el referèndum oficial per la independència.

Fa dos anys, quan treballàvem i celebràvem aquell referèndum, molts ens deien amb un somriure a la boca que no serviria de res. Uns mesos més tard, quan ja molt municipis l’havien celebrat i el tribunal constitucional havia retallat l’Estatut que el parlament de Catalunya havia aprovat, es va fer una gran manifestació de protesta que molts van dir-nos de nou que no serviria per res.

Aquesta setmana a Sant Fruitós, quan més de 100 persones varem fer una marxa de torxes per la independència i el dimarts 4 autocars baixàvem a la manifestació a Barcelona, alguna cosa dins meu em deia que tot estava canviant i que la feina feta havia servit de molt

Avui, quan escric aquestes ratlles, a Madrid no saben encara com és possible que s’hagi arribat a aquest punt i han quedat astorats quan el President de la Generalitat els hi ha anat a dir que Catalunya vol tenir les estructures pròpies d’un estat.

Ara ja no ens podem aturar, i la feina que s’ha fet a Sant Fruitós i a molts altres pobles del nostre país perquè avui es parli sense embuts de la independència de Catalunya arreu del mon, ha de tenir continuïtat en totes les iniciatives que ens porten cap aquest objectiu.

Cal que el nostre Ajuntament i amb ell tots els santfruitosencs, s’adhereixin a la campanya de penjar l’estelada al balcó i que no es tregui fins que aconseguim ser independents.

Cal també que el poble de Sant Fruitós formi part, com ja ho és de l’Associació de Municipis per la Independència, del grup de municipis que es declaren “territori català lliure”. D’aquesta manera i amb detalls com aquests, que a molts els hi semblaven que no servirien mai per a res, hem aconseguit que, fins i tot els que no hi creien, ara parlin oberta i clarament d’independència.

Queda molta feina per fer, però ara si que ja podem dir que ja hem començat un camí que no te marxa enrera i, si tots hi posem el nostre granet de sorra, aviat serem un poble lliure.

Visca Catalunya lliure.

Passejant l'estelada pel Canadà

Aquest estiu hem tingut la oportunitat de viatjar per la costa Oest del Canadà, en concret entre Alberta i la Columbia Britanica, que no son precisament molt amics dels independentistes del Quebec, però nosaltres hi hem fet país tot passejant-hi la nostra estelada.

Inici del viatge

Al Louise Lake ( Lluís Llac, je je je)

Als camps de gel de les Rocalloses (Icefields)

En el cim que hi ha a sobre de Jasper. I amb la vall del riu Atabasca al fons