Jo vull ser Bonobo

Volem ser bonobos o ximpanzés ?

Fa un milió d’anys, una comunitat de primats (micos) que vivien en el centre d’Africà va quedar separada a causa de l’aparició d’un nou riu, el Congo. Els que van quedar al nord del riu van evolucionar fins a esdevenir els ximpanzés actuals i els que van quedar al sud van evolucionar cap a l’espècie que avui dia es coneix com a bonobos. Això no tindria gaire interès si no fos perquè tot i que genèticament són molt similars, el comportament social d’aquests primats és completament diferent. Els ximpanzés són agressius i violents i quan troben aliment es barallen entre ells per aconseguir-lo, de manera que els més forts són els primers a menjar. Davant d’un conflicte utilitzen la força per dirimir qui te la raó; els mascles més forts són els que, després de lluitar contra els altres, poden tenir relacions sexuals amb les femelles i el seu grup està organitzat sota el control d’un mascle dominant.

En canvi, els bonobos quan troben aliment mai no competeixen per aconseguir-lo, sinó que el comparteixen i són molt col·laboradors entre ells, juguen constantment, gaudeixen del sexe de forma recreativa i s’organitzen a l’entorn d’un matriarcat.

Els científics que han estudiat el comportament d’aquests primats han observat que, quan apareix algun problema en el grup, el resolen de manera envejable: copulen per alleugerir les tensions.

Així podem dir que “els ximpanzés resolen els seus conflictes de sexe amb poder i els bonobos els seus conflictes de poder amb sexe”. Això té, a part d’un interès científic,  implicacions socials per nosaltres ja que procedim del mateix tronc comú que aquests primats i som genèticament molt semblants a ells: si els uns i els altres han evolucionat d’una manera tant diferent en les seves relacions socials, també veiem com els humans ho hem fet en les nostres.

Entre les nostres societats, hi ha maneres de fer i de pensar que s’assemblen molt a les dels ximpanzés i altres a les dels Bonobos. Els “hippies” eren un clar exemple d’aquesta manera social de comportar-se, i el seu lema “ fes l’amor i no la guerra” sembla clarament tret del comportament social dels bonobos. De la mateixa manera, també trobem comportaments socials molt semblants en les cultures de la Polinèsia. En canvi, algunes de les societats que podem trobar arreu del món són clarament més semblants al comportament socials dels ximpanzés, i lluiten i utilitzen la força per imposar-se per sobre dels altres.

Fa pocs dies, el president Mas, en parlar de la manera de fer dels catalans, ens deia que sempre ens hem caracteritzat per cercar els pactes i la col·laboració per aconseguir allò que volem. Extrapolant tot això d’una manera molt agosarada, quan llegia el llibre de Pere Estupinyà SE=X2 (Debate, 2013) on he trobat aquestes dades i tot relacionant-ho amb el que deia el president, m’imaginava que ara que amb la independència tenim l’oportunitat d’assolir una nova manera de relacionar-nos amb els altres , jo voldria un país i una societat  més inspirada en els bonobos que ens els ximpanzés.

" Via Catalana"

A vegades es fa difícil expressar en paraules o sobre un paper el que sents, el que veus, el que has viscut en un moment determinat, i això és el que em passa després de la Diada d’enguany. El dimecres 11 de setembre molts de nosaltres vàrem poder participar en una demostració de força de voluntat de tot un poble, “ La via Catalana”, que va aplegar a centenars de milers de persones per cridar “Independència”.

Enllaçades de les mans, i formant una gegantina cadena de 400 km, hi havia persones de totes les edats i maneres de pensar, gent que feia anys que coneixia i que ara veig amb uns altres ulls, gent que treballava perquè tot funcionés, gent que somreia il·lusionada perquè tot anava bé, infants que cridaven independència amb alegria i sense por, una cosa que era impensable per a nosaltres a la seva edat.

Per uns moments vaig recordar que, quan jo tenia uns 10 anys, el meu pare ens va portar a casa una cinta de “cassete”, que circulava clandestinament entre els treballadors de la Pirelli, on hi havia gravat el discurs que Pau Casals va fer a les Nacions Unides l’any 1971 i que podreu trobar en aquest enllaç a Yuotube: http://www.youtube.com/watch?v=6KVX6fKxojk

Aquelles paraules d’un home quasi desconegut per a mi em van colpir i van marcar per sempre més el meu pensament. A casa en poques ocasions més es va parlar de política, però dins meu hi havia arrelat una llavor que va anar creixent de mica en mica i que va esdevenir un sentiment i una voluntat plena i total d’estimar Catalunya i de lluitar per la defensa de les nostres llibertats com a poble.  Doncs quan al meu voltant i formant part de la Via Catalana veia a la canalla vivint un moment històric com ha estat aquesta diada, i demanant sense por ni embuts la independència per a Catalunya, sabia que les coses havien canviat definitivament i que els joves, que tenen a les seves mans el futur del nostre país, saben el que volen i ho aconseguirem !!!

Gràcies a l’excel·lent feina de tots els que han treballat perquè “la via catalana” hagi estat un èxit, els més vells ja somnien en allò que era impensable i els més joves tenen al seu abast allò que ni els seus pares gosaven insinuar, veure Catalunya com un estat independent.

Ara no podem defallir , la nostra llibertat com a poble la tenim a tocar, siguem valents i reclamem-la, si cal cada dia i a on convingui, fins a obtenir-la.

Cadenes prèvies a la via catalana !!! 

Aquell dia sortien independentistes de sota de qualsevol mata !!!!